Nocilla, record Guinness i solidaritat…a propòsit de la cultura i del simulacre

L’entrepà més gran del món: tres quilòmetres i dos-cents metres de pà (7.500 barres) untats amb Nocilla, una crema de xocolata produïda per la multinacional Nutrexpa.  Tots els mitjans han repetit el text elaborat pel gabinet de premsa de Nutrexpa. Per exemple, la televisió pública de Barcelona:Els organitzadors han repartit l’entrepà entre el públic però majoritàriament l’han donat a entitats col·laboradores amb la Fundació Banc dels Aliments. Una iniciativa que marca l’inici de la campanya solidària “La fam no fa vacances”, organitzada per la mateixa fundació”. Una “acció solidària”, com es comenta al TN Cap de Setmana de TV3, la televisió pública de Catalunya.

nocilla-31468Vilaweb,  Europapresss, El Periódico… tots els mitjans han insistit en la condició solidària d’aquest “record”, certificat per una jutgessa, desplaçada des del Regne Unit. Tampoc hi han mancat dos dels actors de polseres vermelles: “L’acte, en el qual s’han utilitzat mil quilos de Nocilla, ha tingut lloc al Passeig Marítim de Barcelona amb la participació dels actors de la sèrie ‘Polseres Vermelles’ Àlex Monner i Joana Vilapuig.” 

Aquesta és la realitat narrada pels mitjans, la hiperealitat: un entrepà gegant de crema de xocolata és una acció solidària. Un esdeveniment pagat per una multinacional alimentària, responsable –entre d’altres coses- de l’explotació de països sencers del continent africà, i, per tant, responsable del manteniment de les condicions de misèria de poblacions senceres, és presentat com un acte solidari.

cocoa_gal_018bab

El negoci mundial del cacau, controlat per Nestlé, Suchard i Nutrexpa, condemna milions de persones a una existència precària, tal com expressen des de fa temps organitzacions tan poc revolucionàries com, per exemple, Justícia i Pau.

 

En canvi, els “nostres” mitjans contribueixen a retransmetre una realitat (la realitat governada per la lògica del consum i de la publicitat), convertint un esdeveniment banal (tres quilòmetres de pa amb crema de xocolata) en un acte solidari. On és la solidaritat? De quina solidaritat parlem? Repartir entrepans entre les persones assistents és un acte de solidaritat? Contribueix el pa amb Nocilla a la lluita contra la desigualtat i contra la misèria? Hem salvat el Banc d’Aliments?

La realitat narrada el dissabte 1 de juny pels mitjans de comunicació, públics i privats, de Catalunya és una realitat impostada, una hiperealitat: la solidaritat no passa per Nutrexpa ni per la Nocilla. I sembla ser que el Banc d’Aliments ha prestat el seu nom a una acció publicitària, no a una acció solidària. Ha contribuït, amb la seva marca, a la construcció d’un simulacre: al darrere d’un entrepà de Nocilla, record Guinness certificat, no hi ha una acció solidària, sinó una acció propagandística, disfressada de bones intencions, beneïda per les institucions (que cedeixen tanques, espai públic i espai mediàtic), i per uns mitjans que prefereixen posar el focus en un acte banal, tan banal com una barra de pa de tres quilòmetres de llarg.

Evidentment, “La precesión de los simulacros“, text fonamental de Jean Baudrillard (1929-2007), inclòs a la seva obra “Cultura y simulacro”[1], ressona en la conversió de la Nocilla en una acció solidària. Diverses companyes i companys d’aula  (imperdibles les explicacions de Joan Rosell al seu blog “la roca foradada” ; o les explicacions d’Albin Ducros a “mitjansgransipetits”) han definit molt bé les aportacions de Jean Baudrillard sobre el sentit de la realitat propi de la societat moderna i posmoderna.

Eclipsades les ideologies, les veritats, els grans relats i narratives, i, també, desbordades les aparences i les accions de dissimulació, és la simulació la gran guanyadora en la construcció de bona part de la realitat que s’ofereix al consum. Les grans paraules, com la “solidaritat”, ja no tenen a veure amb les utopies, les ideologies, ni amb les agències pròpies del somni modern (les associacions, els partits polítics, els sindicats), sinó que s’associen amb total impunitat a una empresa multinacional que, a canvi d’espai públic i d’espai mediàtic, reclama la seva quota mediàtica de bondat: a Guinea, Nutrexpa financia el manteniment d’un sistema dictatorial, que perpetua les oligarquies i les condicions de misèria i d’explotació; a Barcelona, Nutrexpa lluita contra la fam, repartint entrepans de Nocilla entre els curiosos i entre els usuaris del Banc d’Aliments. La hiperealitat és un entrepà de 3.200 metres, un record Guinnes més.

Per Baudrillard, la hiperealitat ens permet construir el refugi de la melangia: Cuando lo real ya no es lo que era, la nostalgia cobra todo su sentido[2]. Sentim melangia per tot allò que ja sabem que no era veritat: les grans promeses, la salvació, el paradís a la terra, la fraternitat… I per això aprovem la impostura de la simulació: un entrepà de Nocilla ens pot transportar a una infantesa que, com recorda Rafael Argullol, està íntimament relacionada amb la melangia, que defineix com el retorno a la patria que en realidad nunca tuvimos[3]. Aquest és l’èxit de la hiperealitat, construir una ficció que sabem falsa, tan falsa com la solidaritat de Nutrexpa.

cola-cao-podero


[1] Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, 1978, Barcelona, Kairós.

[2] Op. cit., p. 15.

[3] Rafael Argullol, Breviario de la Aurora, Barcelona, 2006, Acantilado, p. 84.

Anuncis

La distorsió comunicativa com a sistema o de la capacitat de negociar, de resistir i de rebutjar els sentits hegemònics

Stuart Hall (Kingston, Jamaica, 1938) qüestiona l’esquema lineal de la comunicació: el sentit del text (ja sigui una novel•la o un programa televisiu) no el fixa només l’emissor/a; el sentit del text es troba en un lloc intermig, on també intervenen els receptors. Tots els processos que agrupem en el marc de la comunicació (creació, producció, distribució, recepció…) són espais de construcció de sentit, i, per tant, tots els agents que en major o menor mesura intervenen en algun d’aquests moments tenen capacitat d’aportació de sentit. Un sentit que, en conseqüència, ha esdevingut polisèmic: l’atribució de sentit no és rígida i unidireccional, sinó que és flexible i multidireccional.

alexey bednij

Amb Stuart Hall desapareix, per tant, l’aparença transparent de la comunicació: molt pocs missatges són interpretats de manera idèntica, ja que la distorsió comunicativa ha esdevingut estructural.

En el seu article Codificación y descodificación en el discurso televisivo (1973), considerat el document fundacional dels Cultural Studies, Hall proposa el model de la codificació/decodificació com a marc per a la interpretació d’aquesta dinàmica d’atribució de sentit: per molt que l’emissor/a codifiqui un missatge (li atribueixi un determinat sentit) no es pot afirmar que els receptors, en els seus processos de decodificació, atribueixin el mateix sentit al text en qüestió. Intervenen, evidentment, les circumstàncies (socials, educatives, culturals, geogràfiques..) relacionades amb els diversos grups (les diverses cultures, si es vol) que són subjecte de la recepció. Així ho expressava Maria José Torres, fa uns dies, a Mediapimer, les notícies trinxades! al seu post “Jo que tu no ho faria, foraster. Codificació i descodificació del discurs televisiu. S. Hall”: quan afirmava que “Hall condiciona la comprensió de la recepció dins de les estructures socials i econòmiques.

Stuart Hall suggereix, per tant, que hi ha una posició social de la recepció, en el sentit que existeix un marge per a la comprensió, i que té un caràcter dinàmic i, encara més, històric: té a veure amb les relacions de poder i de dominació.

visioon distorsionadaCal tenir present que la perspectiva dels Cultural Studies fomentarà la mirada sobre el gènere, la classe social o el grup ètnic com a categories d’anàlisi de la realitat social, en tant que motors de construcció de dinàmiques de desigualtat en base a la diferència.

Per tot això, Hall proposa que, de manera simplificada, es poden donar tres grans tipus de comunicacions sistemàticament distorsionades: en primer lloc, les situacions on no hi ha cap (o quasi cap) diferència entre el sentit de la codificació i el de la decodificació. En aquest cas, estaríem al davant de la imposició d’un codi hegemònic (la influència de Gramsci en l’obra de Hall és més que evident), que sovint es manifesta en forma de codi professional (aquell que remet al discurs dels professionals de la creació de textos comunicatius). En segon lloc, la recepció pot fomentar un codi negociat: el receptor/a coneix el codi de l’emissor però no l’assumeix de forma literal (en la seva dimensió denotativa) sinó que l’interpreta i el compren d’acord amb un sentit propi, vinculat a les seves pràctiques i referents culturals, que poden ser diferents, divergents, dissonants….en relació al codi de l’emissor.

S’atribueix, per tant, capacitat d’atribució de sentit en la recepció, també de continguts audiovisuals, per exemple. Una atribució de sentit que pot expressar-se en forma d’oposició o de sentit alternatiu: pot aparèixer, per tant, el codi oposicional, resistent. Ras i curt, més que distorsions, podem parlar de divergències (tant profundes com es vulgui) en l’atribució de sentit. Un sentit que, probablement, serà apreciat per l’emissor, que en les noves produccions és més que probable que incorpori elements retornats, amb un sentit diferent de l’original, per part dels receptors. En aquest sentit, fa pocs dies ho explicava Mercè Fàbregas, al postDescodificant el lapao, del seu bloc Notícies efímeres 

Stuart Hall, en definitiva, proposa abandonar la idea d’una massa receptora, passiva, i assumir, en canvi, la noció de complexitat en la recepció i en la construcció de sentit. imatge distorsionadaApropiacions, digestions, resistències, negociacions i hibridacions són només algunes de les formes que pot prendre la construcció de sentit des de la recepció, terme molt més dens que el de les “audiències”. Evidentment, el propi Stuart Hall expressa que la relació codificació/decodificació és una relació assimètrica, on es confronten relacions de poder i de dominació, i on es reprodueixen els sistemes de desigualtat i les dinàmiqques inclusió/exclusió. En tot cas, es fa molt difícil de mantenir, després de les aportacions dels Cultural Studies, que la comunicació es pot analitzar des d’una perspectiva naturalista –com si la cultura es produís en un laboratori asèptic, en condicions de neutralitat- , deslligada de les circumstàmcies (socials, culturals, econòmiques, ambientals, de gènere, etc..) que conformen la realitat. Una realitat que és tan harmònica com conflictiva, tan transparent com distorsionada.

¿Que hay de nuevo, viejo?

Essent la modernitat una desbocada cursa per la dominació del món i de la natura, és evident que l’autonomia de la cultura també tenia les seves hores comptades. Th. W. Adorno i M. Horkheimer, principals exponents de la primera generació d’autors de l’Escola de Frankfurt, avisen d’aquest procés de cosificació de la cultura en el context del capitalisme avançat; i, en segon lloc, situen els mitjans de comunicació al centre de les dinàmiques de dominació cultural.

Convertir la cultura en un recurs (els professionals dels mitjans sovint parlen dels “continguts”) és el pas previ a l’explotació. La lògica del capitalisme (tot pot ser explotat) és implacable: homes, dones, territoris, pràctiques culturals, la creació artística…tot pot ser font de benefici. Cosificar, reificar, té a veure amb objectivar, amb quantificar. La raó instrumental (orientada a destacar què podem extreure de la conversió de quelcom o d’algú en un recurs) ha derrotat a la raó objectiva (orientada a conèixer el sentit intrínsec de les coses). En Ferran Foz explicava de manera clara i sintètica el concepte de “raó instrumental” en el post “Entendre un poc més la teoria crítica”, al seu bloc “El calaix dels mitj@ans”.

I és així, en termes frankfurtians, com  la cultura ha esdevingut una mercaderia més: un recurs que pot ser replicat de manera infinita, distribuït, emmagatzemat, reproduït arreu del món, pels segles dels segles…
Operacion_Triunfo_2001-2002_Canta_Disney--Frontal

L’Escola de Frankfurt posa l’accent en la conversió de la cultura en mercaderia i alerta sobre el risc d’aquesta operació: la cultura no és una mercaderia qualsevol, sinó que està íntimament relacionada amb els àmbits més sensibles de les persones, la seva consciència. La industrialització de la cultura (Adorno i Horkheimer són els primers a formular el terme “industria cultural”, en la seva obra “Dialéctica de la Ilustración”, publicada el 1947) forma part dels processos de dominació i de control propis de l’era del capitalisme avançat. Per això, aquests autors destaquen quelcom inquietant i plenament vigent a principis del segle XXI: el control s’exerceix en el temps de treball (o d’atur) i en el temps d’oci (de no-negoci). Així ho destacava fa uns dies, per exemple, Vicki Herrero, en el post “La teoria crítica, una visió de conjunt”, al seu bloc “Vasos comunicants”.

El control del sistema industrial de producció cultural implica la possibilitat de construir les matrius sobre les quals les persones (convertides en consumidores de cultura) desenvolupen les seves pràctiques culturals. Monopolitzar la industria de la cultura implica disposar d’un gran poder sobre la consciència de milions de persones.

I la diversió esdevé l’objectiu principal de bona part de la industria cultural: consum fàcil de productes simples.

La diversión es la prolongación del trabajo bajo el capitalismo tardío

(Th. W. Adorno/ M. Horkheimer, La industria cultural, a Dialéctica de la Ilustración)

 

Diversió, entreteniment (sovint sentim parlar de la indústria de l’entreteniment) com a negació de quelcom inherent a les pràctiques culturals lliures: la diversitat, la dissonància, el conflicte, l’alteritat, la dissidència…

diversion-pasada-por-agua-en-el-wild-wadi-park-4

Divertir-se (a costa, si convé, de la ridiculització de l’altre) esdevé una obligació, un objectiu inherent a l’oci de les persones convertides en receptores, en consumidores passives:

En los dibujos animados el pato Donald recibe, como los desdichados en la realidad, su tunda para que los espectadores se acostumbren a los que ellos reciben.

(Th. W. Adorno/ M. Horkheimer, , Dialéctica de la Ilustración)

Evidentment, les primeres aportacions de l’Escola de Frankfurt tenen molt a veure amb el moment històric en que es van produir: els totalitarismes (especialment el nacionalsocialsme alemany) van fer ús i recurs dels nous mitjans (la ràdio, especialment) en la seva dimensió d’instruments de manipulació massiva. Això explica el seu pessimisme i la seva visió apocalíptica.

D’altra banda, també es pot retreure (especialment a Adorno) una visió elitista de la cultura, introduint la fractura (igualment ideològica) entre la alta i la baixa cultura. Però també és cert que, quasi cent anys després el nucli dur del seu missatge continua vigent: qualsevol anàlisi sobre els mitjans de comunicació ha d’incorporar la seva contextualització en els sistemes de control i de dominació. I allò que està en joc és la supervivència dels valors intrínsecs de la cultura (el dret a la creació, al gaudi de la bellesa, al paisatge, a la diversitat de pràctiques culturals, a la disidència, a l’experiència estètica, al cultiu de valors propis..), a l’autonomia de les lleis de la cultura per sobre –o almenys al costat- de les lleis del mercat (lliure).

[5 de maig de 2013, 195è aniversari de Karl Marx]

Raymond Williams…de la massa com a fórmula de dominació política i cultural

descargaA Culture & Society (1958) Raymond Williams (1921–1988) s’interessa per la dimensió social de la cultura, que inclou productes (obres, objectes…) i processos (pràctiques, visions i experiències viscudes). Així, per aquest pensador gal·lès són culturals les expressions de qualsevol comunitat de sentit, i no només les expressions i pràctiques pròpies de les comunitats vinculades a la noció tradicional (i elitista) de cultura.

Igualment, Williams situa la cultura al centre de les dinàmiques de construcció de relacions de poder en les societats modernes. I els mitjans de comunicació, en tant que agents culturals de primer ordre, participen de les dinàmiques de dominació pròpies del món actual; un món que és el resultat dels processos originats en la modernitat, presidits per la dialèctica entre la industrialització (que Williams concep com un determinat model de desenvolupament, basat en la dominació i en l’explotació) i la democràcia, a la qual atribueix la capacitat de crear condicions per neutralitzar i transformar els efectes destructors, propis de la industrialització.

61672_149652218407185_2076299_n

Per Williams, la idea de “massa” forma part d’un projecte de dominació, basat en la reducció del màxim nombre possible de persones a una categoria, a un grup “altre”:

Las masas son siempre los otros, aquellos a quienes no conocemos ni podemos conocer. Hoy, sin embargo, en una sociedad como la nuestra, vemos habitualmente a esos otros, en la multitud de sus variaciones; físicamente, estamos a su lado. Están aquí, y nosotros estamos con ellos. Y el hecho de que estemos con ellos es, por supuesto, el quid de la cuestión. Para otras personas,nosotros también somos masas. Las masas son la otra gente.”[1]

En aquest context, la idea de massa, per Williams, és una fórmula política, un instrument al servei dels sistemes de dominació característics de la industrialització. Tant la “massa” com la “cultura de masses” o els “mitjans de comunicació de masses” no són termes neutres, sinó que són construccions polítiques, al servei de grups determinats:

“En realidad, no hay masas; sólo hay formas de ver a la gente como tales. (…) El hecho es, con seguridad, que una manera de ver a otra gente se ha convertido en característica de una sociedad como la nuestra se aprovechó con fines de explotación política o cultural.”[2]

richard-hamilton-pop-artPer Williams, la “massa” és una fórmula mitjançant la qual els grups que produeixen cultura difonen un determinat tipus de produccions culturals “de forma massiva”. Uns productes sovint qualificats de “baixa cultura”, els consumidors de la qual són qualificats, automàticament, d’incultes, d’ignorants, detentadors del mal gust propi de la seva baixa condició.

Però Williams apunta que aquesta mena de consideracions són del tot errònies. Parteixen de la idea que els consumidors són receptors passius, mers destinataris que incorporen els productes tal qual,sense més. L’error consisteix en continuar tractant a les persones com a “massa”, negant qualsevol capacitat d’elecció, de diàleg , d’apropiació i de negociació en relació a allò que es transmet de forma massiva.

En síntesi, tractar als “altres” com a massa implica contribuir a perpetuar un sistema de dominació. Creure en l’existència de la massa equival a fer el joc als productors de la “cultura de masses”, sospitosament a prop d’aquells grups que veuen amenaçada la “cultura veritable” (la seva cultura) per la cultura dels altres. Uns altres als quals l’extensió de la democràcia i les polítiques de benestar ha donat veu (una mica de veu) i una major visibilitat. Es tracta, com apunta Williams, d’un problema de democràcia.

304308_453224001383337_223132802_n

[1] Raymond Williams, Cultura y Sociedad, Buenos Aires: Nueva Visión,2001, pàg. 248.

[2] Ídem.

Cultura y simulacro

“Así pues, es preciso leer todos los sucesos por el reverso, más allá de su montaje oficial. Todo el mundo es cómplice, en especial los mass media, de mantener la ilusión de la posibilidad de ciertos hechos, de la realidad de las opciones, de una finalidad histórica, de la objetividad de los hechos. Todo el mundo es cómplice de salvar el principio de realidad”. Jean Braudillard, La precesión de los simulacros (a Cultura y simulacro)